dimarts, 14 de novembre de 2017

Algun dia ho podrem tot (però que arribi aviat).

I un dia em vaig perdre, no sé quan va ser, un de tants. Em vaig anar desdibuixant en el temps d’esperar i esperar i d’erosionar la meva personalitat anterior, la que creixia forta sana i amb ganes de viure, la que olorava la vida purament i lliure.

I en l’actualitat els dies ja fa massa temps que es repeteixen; agafo embranzida en silenci, a voltes amb més força, a voltes amb bastanta menys, per a saltar i poder trencar amb determinació i sense dubtes la barrera de la por i els condicionaments (auto)imposats, sense èxit de moment. I mentrestant recordo aquella frase d’ Estellés: “hi haurà un dia en que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.


Em dec assemblar al meu país.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Conèixer gent nova

És curiós com algunes situacions es repeteixen a la vida en el temps, tot i que no de la mateixa manera, ni des del mateix angle de visió.

El 17 de juliol de 2001, i recordo la data exacta perquè és el meu sant, jo tenia 20 anys i vaig decidir fer un acte d' aquells que queden gravats a la memòria per la seva excepcionalitat i trascendència. El fet és que, desmarcant-me de la tendència nordcoreana (tot sigui dit, aprovada per les dues parts) en la que la meva relació de parella de llavors es trobava, vaig obrir-me a nous horitzons desafiant qualsevol por interna i externa. Ja feia temps que dins meu coïa el fet d'haver-me tancat al món des de massa jove i haver perdut la major part d'amistats de l'adolescència, per no dir totes. És per això que des de feia uns mesos que entrava cada nit als xats de Vilaweb, molt actius i de qualitat en el seu moment, en comparació a tota l'oferta xatística de l'època. No obstant, una cosa és la virtualitat, i l'altra la realitat, i la por a la goma elàstica tensa, que dic jo (és a dir, el temor a un trencament que aparenta molt però que després es queda en màxim un lleuger espetec inofensiu contra el dit o la mà*) sempre fa que costi de consumar-se. De totes maneres aquell dia d'estiu va fer-ho. Vaig anar temorós però decidit a la Sagrada Família i vaig entrar en contacte amb el món exterior, amb gent diversa, de diferents edats i estils, de les quals vaig aprendre i agafar-ne model, que em van aportar aire fresc a l'ànima, i sobretot, el fet que amb alguns/es d'elles, després de vàries "kdds" (quedades), l'amistat es va consolidar i avui en dia, 16 anys després, formen part de les meves amistats més properes. Aquell fet va tenir repercussions positives en la meva vida, em va dur a conèixer gent a partir de la gent i llocs nous, i va oxigenar-me.

Des de fa unes setmanes he tornat a reviure aquell esperit, però ara a causa d'unes altres circumstàncies, i des dels meus 36 anys. No m'havia plantejat conèxier gent nova, simplement ha passat i prou. I l'espontànietat és una de les coses més boniques a la vida. Quan brolla és com un torrent natural imparable, i espanta qualsevol por al què diran, qualsevol ombra de sentiment de culpa, i ens connecta amb el nostre nucli més nucli. A partir d'un esdeveniment recent hem fet grup amb gent d'edats diverses amb qui no ens coneixiem fins fa escassament dues setmanes. I d'ells i elles també n'aprenc, i molt, i també m'aporten matisos, i em fan riure, i em desperten parts de la meva personalitat que duien massa temps adormides, i etc.

No esperava un període de socialització ara mateix, però benvingut sigui!

PD- Visca la NW.

*aplicable a la DUI.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Cròniques d'una infantesa infinita. Acreill (I) : "El primer amor"

El meu primer amor no va ser una noia, o una nena, sinó la seva idea. Va ser ben bé la descripció d’una llegenda: meitat veritat, meitat inventat. La podria descriure breument. Era rossa, tenia més o menys la meva edat (8 o 9 anys), i va tenir diversos noms, depenent del moment. Ara em ve al cap Laia, però la fantasia va batejar-la en més d’una ocasió. Vivia a la casa que hi ha(via) just abans de començar el camí cap al riu i l’ermita, al cantó esquerre. La casa quedava aïllada i era fàcil saber on clavar l’atenció cada cop que arribava amb els meus pares a la discreta i silenciosa Acreill, una població amb la que la meva personalitat tímida, introspectiva i reservada sempre s’hi havia identificat d’allò més bé. Ja des de dins del cotxe en arribar mirava vers aquell punt amb l’esperança i el temor alhora de veure-hi activitat; qui sap, gent gran parlant, caçadors a punt d’anar a rastrejar senglars, nens autòctons marcant territori amb la bicicleta o la motocicleta... I si l’atzar ho deparava, la seva imatge, com una aparició, romanent quieta recolzada a la paret mirant-s’ho tot, i qui sap si mirant-me a mi.

El despertar de fixar-se amb algú aliè, de sentir-se atret i alhora voler agradar, era una sensació realment misteriosa i excitant. Quan arribaven les vacances escolars, algun dels nens del cercle d’amics de l’escola em parlava d’ una situació semblant al seu poble d’estiueig. A mi em sonava molt més real la seva experiència que la meva, potser perquè jo acceptava el meu platonisme incipient sense més pretensions que rebolcar-m’hi de manera plaent, redundant i fantasiosa, a la manera d’un introvertit. No tenia cap voluntat d’anar més enllà, entenc, o ni m’ho plantejava com una possibilitat real. Dins del cap, no obstant, sí que imaginava una multitud de situacions en que ella i jo parlàvem, en que passejàvem fins el riu o pujàvem a l’ ermita, en que anàvem a jugar a la màquina del bar del poble, o ens saludàvem mentre rondava pels carrers amb el meu amic Arnaud en bicicleta titubejant com una cria de cérvol, o m’observava sense jo adonar-me’n mentre jugava amb mon pare a frontón a la plaça del poble (tot just davant de casa nostra) i celebrava i lloava des de la finestra els meus punts guanyadors (que segurament eren fruit del peixet dissimulat del pare, invisible als ulls d’un infant motivat).

Mai vaig parlar-hi, amb aquella nena rossa que va existir de forma aproximada. Els meus pares parlaven amb els seus suposats pares, o avis, en alguna ocasió tot enfilant el camí cap al riu; jo m’ho mirava des de la distància irreal. Qui sap quantes vegades vaig veure-la aparèixer com un miratge pel carrer, potser només tres o quatre, matèria prima suficient com per aguantar d’estiu a Nadal, de Nadal a setmana santa, de setmana santa a estiu i successivament. Tan sols el mer fet que pogués aparèixer en qualsevol moment i seguir alimentant el meu esperit era un al·licient per a sortir de casa i trepitjar els carrers d’ Acreill, encara que a la fi potser hagués passat tot un estiu sota un sol ben roent i no hi hagués hagut cap notícia visual d’ ella. Quan això succeïa, que era la major part dels cops, ho integrava com una bona entrada de dosi de paciència a les bombones d’emmagatzematge de l’esperit, i estava convençut que el següent cop que hi anés, aquell cop que veuria els seus cabells rossos llisos voleiant, la seva mirada perduda de color incert, el seu tipus ara més prim ara més rodonet.

Suposo que un bon dia me’n vaig cansar, d’esperar, o vaig desistir de que la llegenda balancegés cap al tant per cent de realitat i no el de fantasia, o vaig fixar-me en alguna nena de la classe, o de les colònies, o de l’escola d’estiu. Algú en qui projectar les mateixes ganes de comunicar-se des de la timidesa, d’agradar i ser agradat, de compartir, d’explorar nous terrenys espirituals, amb un component més realista sempre dins la ingenuïtat d’un infant.    

La Laia, Maria, Marta o ara que hi penso Cristina va “no – existir” de debò. I potser fins i tot en van ser dues, o tres, de nenes diferents, en moments diferents, i habitant a la mateixa casa. Però una cosa és ben certa, i és que va ser el meu primer amor. Tan enamorat que encara la recordo avui dia, que fa que quan retorno algun cop al poble encara miri la porta de reüll, i a qui he fet un homenatge del tot inconscient havent estat el primer record que ha aparegut en pensar en la sempre estimada vila de, depenent com es miri, transició entre la realitat i la ficció, la vigília i el son, el concret i l’inconcret, anomenada Acreill.


 
ir arriba